Cada any m’agrada agafar-me uns dies. Uns dies de tranquil•litat, lluny de tot i tothom, per pensar. Per pensar en moltes coses, però sobretot per pensar en mi, pensar sobre mi, i únicament amb mi mateix.
Sembla estrany, però el dia a dia no m’ho permet.
Cap on vaig? Què vull fer? Estic content amb el que tinc? M’agrada com soc? He fet alguna cosa malament, sabent-ho? He fet mal algú? Algú m’ha fet mal? Em sento bé? Sóc feliç? Preguntes que no puc respondre amb un parell d’hores, ni estirat al sofà de casa meva.
Marxar és la única solució. Marxar uns quants dies, sense cap planning, sense company de viatge. Només amb mi mateix i el més mínim imprescindible. Que la vida em sorprengui per nous carrers, noves places, noves persones per anar descobrint.
Generalment la ciutat és la mateixa. Preciosa, com sempre. Però sempre hi ha coses noves. Fins i tot mirant el mateix paisatge una nit i una altra nit, cada nit és diferent. Curiós. I tot això assentat a un banc, o sota un arbre, estirat a una plaça, o enmig del bosc. A una roca enmig d’un estany, o a la riba del Danubi.
I llavors, avorrit de mi mateix i de les meves coses supèrflues, és quan començo a pensar en profunditat en coses de mi mateix que m’incomoden. Coses que em fan entrar en contradicció. Coses que són el major repte de la meva vida, perquè són sobre el meu ser.
Penso en si sóc feliç. La resposta és sí. Molt feliç, tot i que algun aspecte puntual de la vida potser caldria donar-li una empenta. Però no us en donaré detalls. No cal, oi?
I llavors em plantejo les persones del meu entorn. Les amistats. Poques. Les justes, les bones, les de qualitat. La família. No s’escull i com sempre, hi ha de tot. Companys de feina, aquí tampoc no s’acaba escollint del tot, i també hi ha de tot. Companys de batalles, aquí hi ha algunes sorpreses i comportaments indignes que m’han fet allunyar una mica el darrer any. Però no hi ha pitjor cec que aquell qui no vol veure més enllà del seu propi melic. Tot i així, hem de fer camí.
Llavors em plantejo la feina. En tinc. Està bé. En tinc molta. M’agrada l’estrès i anar de bòlid. Sí. Però tant? No ho sé. M’agradaria més facilitat en la gestió del dia a dia. Que la gent posés les coses tan fàcils com ho són, però clar… cadascú té les seves pròpies pors, inèrcies i això fa ens autolimitem. El camí però s’ha de fer igualment. I el farem. Tornaré amb les piles carregades i amb ganes de ser més executiu. Així doncs, a fer camí.
Els estudis… Doncs aquest any els he deixat una mica apartats. El doctorat està en Stand-by, l’hauria de reprendre. Aquest estiu ha de ser clau. Llengües, ai les llengües! Molt de xapurreig, però aniria bé consolidar alguna coseta…
I què he de fer? Millor dit, què vull fer? Seguir endavant, sent conscient del que més em preocupa. Seguir endavant amb els nous reptes, i intentar assolir els que encara no ho estan del tot.
Amb paciència i alegria, i sempre intentant ser just amb les persones i amb mi mateix.
Mode on al treball personal. Go on!

Àdam Bertran. Dir molt, per no dir res.

Anuncis