Entrevista feta per Lluís Cruz, per a la revista el Cel Obert de Blanes i Lloret de Mar.

ÀDAM BERTRAN

“El català és una llengua minoritzada, però no per això és minoritària”

L’Àdam Bertran es dedica a la interpretació de la llengua de signes. Després d’haver estudiat aquesta matèria, afirma voler-ne saber més.Té una idea molt decidida de què és i què hauria de ser Catalunya, i ho expressa amb opinions molt sòlides.Aparentment és tímid, però té unes grans habilitats comunicatives.

 

Fa dos anys que vas començar uns estudis ben peculiars…

De fet vaig entra una mica de rebot. Jo volia estudiar traducció i interpretació, però em van faltar 20 dècimes per entrar, m’hi vaig buscar alguna cosa relacionada. Vaig trobar això, i la veritat és que ara, no me’n penedeixo pas. M’ha descobert un món nou relacionat amb les persones sordes que ara m’agrada.

Aquest món, el desconeixies?

Sí, evidentment! Abans de començar no sabia què era la llengua de signes. Veia gent al carrer parlant amb les mans, i ara ja sé a què fan referència. Sé que hi ha diferents llengües de signes al món, mentre que abans creia que només n’hi havia una d’universal…

Des del desconeixement, tenia una idea que ara, des del coneixement, veig que és completament diferent.

I ara, hi treballes…

Fa poc he començat a treballar a Barcelona, amb el Mag Lari, al Teatre Capitol, fent d’intèrpret i adaptant el seu espectacle a la llengua de signes.

Per dir-ho d’alguna manera, has fet la teva professió d’una cosa que fins fa dos anys ni la coneixies?

Més o menys. De fet, vull continuar estudiant altres coses relacionades amb això, perquè entre altres, aquest és un món amb molta competitivitat.

Però sí, d’una cosa que desconeixia, la vull seguir coneixent amb més profunditat, i a la vegada, seguir-hi treballant.

Abans deies que t’has trobat amb un món desconegut. Ara que el coneixes, com creus que se’l miren els altres?

No el coneixen. Crec que es pensen que les persones sordes no hi senten, però no veuen tot el que implica el fet de no sentir-hi.

Per exemple, quan el tren es para, i per megafonia demanen que la gent surti dels vagons, ningú para a pensar en què hi pot haver persones que aquell missatge no el percebrà. O quan miren la televisió, a no ser que les notícies estiguin subtitulades, un sord no s’adonarà de res, i haurà d’esperar l’endemà a llegir-ho al diari. O un altre aparell molt comú per a tots nosaltres: el mòbil. Els sords en tenen, però no el fan servir per trucar, sinó que usen els missatges SMS. O quelcom similar fan amb els xats, etc.

En definitiva, són un conjunt de persones com tu i com jo, que l’únic que els diferencia de nosaltres és que fan servir altres canals per comunicar-se, el visuo-gestual, però ja està. Fins ara se’ls ha tractat diferent, i s’ha cregut que la seva llengua de signes era ‘inferior’, però és una manera com una altra de comunicar-se.

De la realitat que acabes de descriure, has apuntat algunes dificultats amb què es troba el col·lectiu de sords. Creus que avancem molt lentament?

Sí, bastant a poc a poc. Això és el que ells diuen: és una discapacitat invisible. La persona que va en cadira de rodes de seguida veus que per aquelles escales no podrà pujar, doncs fem-li una rampa. En canvi, les persones sordes no destaquen visualment per sobre dels altres, i això fa que la societat no s’hi fixi, i de vegades, ni les mateixes administracions.

De fet, però, ara s’ha fet un pas endavant molt important, i és que s’ha reconegut a nivell oficial la llengua de signes, i això implica que tots els organismes públics hagin de vetllar per la llengua de signes. Entre altres, ara es crearà un institut de la llengua de signes catalana, que el que intentarà és normalitzar la llengua en la societat en què som.

No està normalitzada la llengua de signes catalana?

Està normalitzada pels sords, que són qui la fa servir. Però ara, crec que és bo que s’hagi reconegut perquè tindran una llengua oficial.

Aquest reconeixement significarà que, per exemple, a les televisions hi haurà d’haver intèrprets per que els sords puguin accedir als continguts televisius. Això és un gran avanç.

Parlaves ara de la llengua de signes catalana, però abans has fet referència d’una llengua més estàndard. Són coses diferents?

La llengua de signes va molt relacionada amb la cultura de cada indret, amb la manera de fer de la gent de l’entorn. A banda de les característiques culturals de cada comunitat de parlants, s’ha creat una mena de sistema lingüístic estàndard artificial, que podria equivaldre a l’esperanto parlat, per consensuar o facilitar la comunicació entre sords de diferents comunitats. De tota manera, que la llengua de signes sigui tan intel·ligible fa que dues persones d’indrets diferents es puguin entendre amb més facilitat que dos parlants de diferents indrets, més que res perquè tot és molt més visual i gestual.

Si avui el català, entès com a llengua oral i no de signes, està en inferioritat ‘oficial’ respecte el castellà; en el cas de la llengua de signes catalana, passa el mateix respecte la castellana?

Sí. La Federació Catalana de Persones Sordes és l’única que defensa la Llengua de signes catalana. En aquest cas, la federació forma part de la confederació estatal de persones sordes, i pertany a la Federació Espanyola.

És inevitable que la majoria de recursos que gestiona la Confederació espanyola, no siguin els mateixos que els que gestiona la Federació Catalana. Ara bé, els parlants de totes dues llengües n’estan una mica al marge de tot això. Cadascú parla la seva llengua, i entre tots, s’entenen força. I això no només a nivell estatal, sinó també a nivell internacional.

De tota manera, aquesta situació de diglòssia es dilueix una mica, perquè ara s’ha reconegut, per igual, les llengües de signes catalana i castellana. Això ajudarà a equiparar totes dues llengües al mateix nivell.

Prenent el fil del que comentes, podríem entendre que la comunitat sorda fa més esforços per comunicar-se que les persones que, aparentment, no tenim tantes dificultats?

Fa poc vaig anar a Holanda amb un professor meu que era sord, i amb la gent d’allà es van entendre perfectament. Entre la llengua de signes internacional i la comunicació no verbal, no hi va haver cap problema. Pensa que fa molt de temps que s’esforcen per fer-se entendre, i d’alguna manera, poder-se defensar és una necessitat i quelcom habitual.

M’he fixat que en l’estona que fa que parlem, gesticules molt…

Sí, aquests dos anys m’han insistit molt en que havia de gesticular, perquè l’intèrpret, tot i que ha de ser neutral, s’ha de fer entendre.

El problema el tenim quan hi ha paraules, sobretot molt tècniques, que de vegades no tenen el seu referent en la llengua de signes.

Aprendre a observar els gestos dels altres, i dominar el llenguatge no verbal, fa que detectis abans quan algú diu una mentida o coses que no sent?

Conec persones que sí que els passa. Jo, de moment, no tinc aquesta facilitat, però tinc companys que saben entendre quan un ‘no’ vol dir ‘sí’.

Tot això és purament perceptiu, la postura com s’ha assegut algú, on manté la mirada, on col·loca les mans… tot això no deixa de ser informació que aquella persona, potser inconscientment, està donant als altres. Només fa falta saber llegir-ho.

Quin és el secret per comunicar-se amb algú altre?

Que dues persones vulguin. Si volen, ja trobaran la manera de fer-ho…

I perquè sovint no ho fem?

Perquè pot ser som massa ‘nosaltres’, i creiem que si algú altre vol dir-nos quelcom, ja vindrà i no l’anem a buscar.

De fet, això és el que ens diferencia de les altres espècies d’animals, poder-nos comunicar. Tot i que hi ha animals que també es comuniquen d’una manera més primària, nosaltres tenim la capacitat de poder-ho fer amb més garanties i salvant moltes distàncies.

Però a vegades, no voler comunicar no deixa de ser comunicar una cosa: no vull comunicar-me amb tu. Sempre comuniquem.

Canviem el comunicar pel conversar. Fa falta més conversa?

Jo sempre defenso els debats, els diàlegs… Fa falta discutir les coses, en el bon sentit del terme discutir.

Crec que no hi ha ni blanc ni negre, sinó un gris que cal trobar-lo conversant i dialogant. El millor, sovint, són els termes mitjos.

Només així es pot avançar socialment. Compara què és una dictadura i què és una democràcia. La Democràcia se sustenta, precisament, en això, en el diàleg. No hi ha ningú millor que els altres, i ningú que tingui més raó que els altres; només hi ha punts de vista diferents, cultures diferents, llengües diferents… Res ha de poder ser menyspreat per ser diferent.

Conversar implica, a part de ser persones, poder viure en societat.

Deixa’m fer una associació d’idees mitjançant paraules que has fet servir. Has esmentat la conversa, dictadura, menyspreu cap a un altre, i veníem de parlar de la llengua… M’ha vingut al cap un hipotètic escenari polític o social en què una cultura o manera de fer se’n menja una l’altra. Creus que avui, portant-ho a un context estatal, passa amb la cultura catalana la castellana?

Sempre, les llengües majoritàries es mengen les minoritàries. Sovint s’intenta incloure una llengua minoritària en una minorització generalitzada.

Crec que el català no és una llengua minoritària, sinó minoritzada en relació a altres idiomes. I això també passa amb les llengües de signes que parlàvem abans.

Ser minoritari no té perquè ser un problema. Ara bé, ser minoritzat sí que ho és, perquè això demostra que al darrere d’aquesta situació hi ha una intencionalitat per part d’algú.

Però en fi, ara això espero que comenci a corregir-se amb el reconeixement oficial de la Llengua de signes catalana, al mateix nivell que l’espanyola.

I aquest petit pas que ara comentes, creus que pot ser el preludi d’una normalització en termes generals de la llengua catalana escrita i oral?

No sé si ho pot ser o no, però en tot cas, ho espero. Desitjo que tot s’equipari, i que qualsevol pugui expressar-se en la llengua que vulgui, i que no suposi cap problema i que, a més, això sigui un fet normal.

Davant l’hegemonia de llengües com l’anglès o el castellà, espero poder preservar les nostres cultures i, en definitiva, la nostra diversitat. És aquí on hi ha la riquesa, en la diversitat, i no pas en els diners.

La diversitat, i conèixer-la, ens fa més lliures?

Sí. Si ens tanquem només en una sola cultura, ens estem tancant en nosaltres mateixos. Només escoltarem a aquells que pensin com nosaltres, que diuen allò que volem sentir…

Poder voltar món, i conèixer altres maneres de viure, no deixa de ser adonar-se que les persones tenen molts valors diferents als nostres. En definitiva, altres cultures, altres maneres de veure el món.

De la conversa que hem mantingut, pots sintetitzar-la en una sola paraula?

Sí: comunicació.

I en la llengua de signes com seria?

Amb els dits de cada mà, simular la lletra ‘C’ de manera que una es miri amb l’altra “( )”, i moure les mans cap al davant i el darrere, sempre a l’alçada del pit.

 

Anuncis