Pensant en tu (III) 07/08/2011
Posted by Àdam Bertran in 1.Tags: Contes del cor
trackback
Sorpresa…
Torno a casa. Sorpresa és el que darrera el paper hi havia. Un sobre. Un sobre tancat i barrat però amb l’esperança de trobar-te. Un sobre amb un número de telèfon. Estava nerviós.
Les mans em suaven i crec que de ganes no me’n faltaven però… què li deia? Com li deia? Com em presentava? Era impossible, no gosava.
Finalment li vaig enviar un missatge. “Quan el jardí estigui florit no seràs a temps de fer-te enrere. Envia’m un àngel.” Però ella no em contestava. Estava nerviós. Em costava dormir, però ho vaig fer fins al moment en que un missatge em va despertar. “Ets real? Em promets no perdre mai aquest somriure?”
Què dir-li? Tot semblava un somni d’aquells que no s’expliquen. Un somni d’aquells que es queden en l’intimitat. “Et prometo que compliré la condemna amb solemnitat, sempre que compartim cel·la”.
Sommiant…
I jo seguia dormint el doble d’hores, per tenir-te més aprop durant el màxim de temps. Dormia feliç. Abraçat al coixí, confonent-lo amb tu. Somreia. Somreia cada nit mentre et mirava fixament a les fosques i tu dormies. Somreia cada nit mentre et besava els llavis tendres i suaus… sense tu saber-ho. Sense tu imaginar-t’ho. Però em feies feliç quan et despertaves, amb la mà em tancaves em baixaves les parpelles, i amb els ulls tancats, em besaves. Em besaves i m’acariciaves. M’acariciaves i jo tendrament et despullava. Amb els ulls tancats et besava el cos, sense oblidar cap detall, cap racó sense amor. Perquè se’ns dubte, t’estimo. I tu, que em seguies acariciant, trobaves el moment i l’instant. Sense prudència em capturaves i sense saber-ho sortia el sol. Buscant la complicitat necessària sota els llençols, tu i jo nus, buscavem estimar-nos, amb els ulls tancats, besant-nos com esquimals. Amb tot, el sol sortia les hores de son s’acabaven, i jo em despertava. Sol, amb el coixí abraçat.
Comentaris»
No comments yet — be the first.